L‘abraçada no és només un gest d’afecte; és una eina biològica per dir-li al cos que està segur. Però només funciona si ens aturem de debò.
L’altre dia, un client molt estimat ens va fer una pregunta mentre parlàvem de la intimitat i el contacte:
“Carles, Angela… per què quan abracem algú, sovint li donem uns copets rítmics a l’esquena? Què significa això?”
La pregunta ens va fer somriure, perquè és un dels gestos més comuns i, alhora, més sabotejadors de la connexió real.
Fixa-t’hi la propera vegada que abracis algú. És gairebé automàtic: els braços envolten l’altre i, al cap d’un segon, la mà comença a fer pam-pam-pam a l’esquena.
Aquest gest, aparentment carinyós, en realitat és un mecanisme de defensa.
És el nostre sistema nerviós dient: “T’aprecio, però no vull entrar massa endins. Mantinguem això lleuger. Ja n’hi ha prou.”
El copet talla el flux. Converteix l’abraçada en un tràmit social.
L’Abraçada Estàtica: Quan el sistema nerviós fa “clic”
En el Tantra i en la teràpia corporal, defensem un altre tipus d’abraçada: L’Abraçada Tèrmica o de Contenció.
Aquesta abraçada té dues regles d’or:
- No hi ha copets. Les mans estan planes, fermes i quietes.
- No hi ha pressa. Dura més de 6 segons (l’ideal són 20).
Per què?
Perquè quan deixes de moure les mans i simplement sostens l’altre, passa una cosa màgica a nivell biològic.
Al principi pot semblar estrany (estem mal acostumats a la pressa), però si aguantes uns segons més, sentiràs com el cos de l’altre fa una exhalació profunda. Les espatlles baixen. La tensió es dissol.
En aquell moment, el seu cervell reptilià (el que sempre està alerta) rep un missatge químic potentíssim: “Estàs estalvi. Pots descansar.”
La Co-Regulació: El regal de parar el temps
Una abraçada llarga no és només “carinyo”. És medicina.
És el que anomenem co-regulació: el meu sistema nerviós en calma “ensenya” al teu sistema nerviós a calmar-se. Sincronitzem batecs. Sincronitzem respiracions.
El problema és que vivim corrents. Abracem com qui fitxa a la feina.
I en fer-ho ràpid i amb copets, el cos no té temps d’entrar en aquest estat de reparació. Ens quedem a la porta.
Una invitació per avui
La propera vegada que abracis la teva parella, un amic o un fill, et proposem un repte:
No li donis copets.
Posa les mans planes a la seva esquena. Fes una mica de pressió (perquè senti la teva presència) i queda’t quiet/a.
Respira.
Nota com, passats uns segons, l’altre es fon en els teus braços.
Nota com la pressa desapareix.
Això és el que fem a la nostra sala: crear espais on l’abraçada no és una salutació, sinó un refugi.
Carles & Angela
